dimarts, 14 de gener de 2014

ARTS ESCÈNIQUES. GENT DEL POBLE

Per ordre alfabètic dels cognoms:

Badia i Abel, Josep
(font Miquel Vila)
  Va néixer a Sant Vicenç de Castellet l'any 1.892. En casar-se va anar a viure al barri del Borràs, d'on era filla la seva dona, Rita Claret. Al cap de tres anys (a mitjans dels anys vint) de ser a Castellbell, se'ls va presentar l'oportunitat de traslladar-se a Terrassa, per a treballar a l'empresa Segura.
  A Terrassa, en Josep, després de passar algunes proves, va ser admès al Grup Artístic de la Casa del Poble. També va actuar amb alguns altres grups escènics de la ciutat.
  A Marroc havia contret, temps enrere, asma. Tot i amb això, el teatre seguia essent la seva afició predilecte, però els assajos en escenaris freds i humits, els mesos d'hivern, agreujaven la seva malaltia.
  Es veu que la seva dona el va intentar convèncer que deixés aquesta afició perquè empitjorava molt el seu estat. Però les recomanacions no van servir pas de res.
  Va ser a Terrassa 7 anys. Durant aquest període, des de Sant Vicenç tot sovint sol·licitaven la seva presència per a interpretar alguna obra. En Josep no els fallava mai.
  Entre els seus companys del Quadre Escènic de l'Ateneu i el director de la fàbrica de Cal Soler (qui li oferí una plaça com a filador) el van convèncer que tornés al poble.
  Així que l'any 1.928 la família Badia va tornar cap al poble. S'instal·laren al número 23 del carrer de Sant Joan.
  En aquella època en Josep va rebre una proposició d'Enric Borràs, oferint-li un lloc com actor a la seva companyia de teatre. Aquella oferta era tot un privilegi, però la va haver de rebutjar, a contracor, a causa de la seva asma.
  En Josep Badia, a part de ser un excel·lent actor, també va escriure algunes obres de teatre que foren estrenades, dirigides i interpretades per ell mateix. Hi ha referència de dues: "Organda o el amor de los infiernos", "Alegria nocturna en el Bar París" (estrenada aquesta última l'1 de gener del 1.933 a l'Ateneu)
  La seva germana Pepeta i la seva filla gran, Maria també van fer reconegudes actuacions al teatre del poble i a fora.
  El dia 28 de juny del 1.935, en Josep Badia va estrenar, com a director del Quadre Escènic de l'Ateneu, una obra escrita per en Miquel Vila, "Els Ganduls del Poble". L'obra escrita en dos actes, fou interpretada per Pepeta Badia, Josep Badia, Josep Grau, Joan Besora i Marià Forés.
  Algunes de les obres que interpretà Josep Badia i Abel foren: "Tosca", "Terra Baixa", "Gigantes y Cabezudos", "El Cabo Primero", "El Mayordomo", "La Viejecita", "La del Manojo de Rosas", "La Verbena de la Paloma", "Els Porucs", "El Barquillero", "Els Pistolers", "La veïna del terrat", "Les joies de la Roser", "El Ferrer de tall", "La lleona" o "Un fill del poble".
  En Josep Badia havia estat sempre un home republicà i d'esquerres així que, en acabar la guerra, va decidir exiliar-se a França amb la seva família.
  Segons en Miquel Vila, una de les seves frases fou: " Les nacions democràtiques, en fer cas omís de la guerra d'Espanya, potser algun dia acabaran experimentant en la seva pell l'expansió del feixisme". Frase premonitòria.
  En arribà a França, com molts catalans que van triar exiliar-se acabada la guerra, es va trobar amb greus problemes. Només cal recordar els camps de refugiats on van conduir a milers de refugiats i que no eren altra cosa que cruels camps de concentració.
  Quan van poder, ell i la seva família van haver de tornar al poble. És possible que la seva precària salut, fos la causa de  es lliurés de les represàlies franquistes.
  Josep Badia i Abel va morir a Sant Vicenç de Castellet, el 18 de novembre del 1.945, als 53 anys.
  
Bartumeus i Villamayor, Josep
(font Miquel Vila)
  Va néixer  a Sant Vicenç de Castellet l'any 1.904. Pertanyia a la família, coneguda al poble com "fusteret" ja que quasi tots els homes feien de fusters.
  El seu cosí d'en Miquel Vila i Villamayor, comenta que sempre va ser un gran aficionat al futbol i un entusiasta del Barça. Tot i que no li agradaven gaire els càrrecs, el 29 de juny del 1.950, va acceptar de formar part de la Junta directiva del C.F. Sant Vicenç, presidida per en Josep Basomba.
  Quan el mestre Massana, l'any 1.919, tenia dificultats per a fer classes a causa de l'empitjorament de la seva malaltia, en Josep exercí d'ajudant del mestre en la seva escola ja que era l'alumne més gran i ben preparat de la classe.
  Però la seva gran afició va ser el teatre. De petit ja interpretava alguns papers infantils en algunes funcions, a l'Ateneu. Als 17 anys col·laborava en el Grup Escènic de la Societat de l'Ateneu, juntament amb Enric Mirabent, Joan Vinzo, Pere Bach, Josep Escalé, Josep Badia, Domènec Niubó, Marià Forés, Joan Carol, Neus Rodergas, Josepa Badia...
  En aquells temps, tant el Grup Escènic de l'Ateneu, com el Quadre Escènic de la Societat Coral l'Estrella, interpretaven una obra teatral cada mes, ja fos dramàtica, com còmica.
  Recorda en Miquel Vila, en els seus apunts que, quan tenia 12 anys, va anar a veure l'obra "El Barquillero" interpretada pel seu cosí Josep Bartumeus i per Josepa Rodó. Possiblement ho esmenta perquè temps més tard acabarien casant-se.
  En Josep, amb els seus companys del Grup Escènic, no només representaren les obres al poble, sinó també en alguns pobles de la comarca.
  Tot i que l'any 1.923, quan li va tocar fer el servei militar (en plena guerra del Marroc) se'n va deslliurar d'anar-hi i es va poder quedar a Barcelona; quan va arribar la guerra civil i van mobilitzar la seva lleva, ell es va allistar amb el Batalló de Pontoners que estava instal·lat al poble.
  Després de la guerra ja no va tornar a l'escenari. I va morir el 19 d'octubre de l'any 1.955.
  
Carol i Carreta, Joan
  (font Miquel Vila; caricatura, Quirí Morera) 
  Va néixer a Santa perpètua de la Mogoda, l'any 1.895, però vingué a viure al poble de ben jove.
  Va treballar com a fuster a la fàbrica de Cal Soler. Després va fer de conserge i de cafeter a la seu d'Esquerra Republicana, ubicada al carrer Pi i Maragall (actual carrer Armengol) fins que van traslladar-la a l'Ateneu ja que a l'edifici que ocupava, s'hi va crear l'Escola de l'Ateneu.
    Però el fet que el feia més conegut al poble era el seu treball com a actor en diverses i nombroses representacions de l'Elenc Escènic de l'Ateneu. Entre d'altres va actuar en representacions com "La Marcha de Cádiz", "La Verbena de la Paloma", "El Barquillero" o "Gigantes i Cabezudos".
  Va actuar al costat d'altres santiventins aficionats al teatre i força reconeuts al poble com ara Enric Mirabent, Neus Rodergas, Domènec Puigbó, Josep Badia, Josep Bartomeus, Josepa Badia, Josep Daura, Francesc March, Quirí Morera i Maria Badia, entre altres.
  A principis de segle XX existí el Quadre d'Aficionats del Casino de l'Ateneu (1.902 - 1.920). L'any 1.920, en fundar-se la Societat Ateneu, es va refer el quadre escènic que fou molt conegut en temps de la República i que es va dissoldre en començar la guerra civil, l'any 1.936.

  Posteriorment en Joan Carol va arribar a ser força conegut al poble perquè era el repartidor de loteria havent repartit al poble el segon premi de la Loteria Nacional els anys 1.943 i 1.946. Aquest segon any, gràcies a aquest premi van ploure a Sant Vicenç 1.600.000 pessetes (tota una fortuna en aquella època).

Larroy i Riera, Joan
  (font Miquel Vila)

  Va néixer a Sant Vicenç de Castellet, l'any 1.903, al carrer de l'Església, número 3.
Va anar a l'escola amb el mestre Massana. Alguns dels seus companys d'escola foren santvicentins també força coneguts com ara Àngel Vilà (alcalde i impulsor de la construcció del pont), Domènec Roca (mestre), Isidre Codina (farmacèutic),Joan Pich (fundador dels Mobles Pich), Pere Jorba (fill del creador dels magatzems Jorba), Salvador Vives (reconegut psiquiatre), Jaume Sallés (diputat al Parlament de Catalunya)...
  Des de ben jovenet havia actuat com a aficionat al teatre amb el grup escènic de l'Ateneu i recitant poemes a la Coral l'Estrella.
  Degut a la crisi de les fàbriques a Sant Vicenç, l'any 1.918 el pare d'en Joan es va haver de traslladar, amb tota la seva família a Terrassa.
  Allí, en Joan va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis. Va formar part del Quadre Artístic del Teatre Principal, primer com a apuntador i després com a actor. Allí va conèixer la seva primera dona, la Quimeta.
  En acabar el servei militar es va casar i se'n va anar a viure, amb la dona, a Mallorca. Allí va treballar en una distribuïdora de pel·lícules i en una empresa de representacions i espectacles.
  Més endavant es va traslladar a Barcelona on va formar part d'un consorci d'empresaris teatrals i d'espectacles, havent de viatjar sovint per algunes poblacions de Catalunya.
  En començar la guerra civil el van mobilitzar i va arribar al grau de tinent. Acabada la guerra el van exiliar a un camp de treball a França. En tornar a l'Estat espanyol va ser jutjat a causa del seu rang en l'exèrcit republicà. Acusat de separatista i republicà, és condemnat a 5 anys de presó en un Batalló de Treball. Però la seva causa fou sobreseguda coincidint amb la derrota feixista de la Segona Guerra Mundial.
  Cap als anys cinquanta, ja en llibertat i recuperat, va poder retornar a les seves habituals activitats. Va formar, amb un company seu, una companyia d'espectacles. Llavors va ser quan va tornar al poble i al cinema Olímpia va oferir una representació teatral en la qual participava com a intèrpret. Va ser l'última vegada que va venir al poble.
  L'any 1.960, instal·lat a Barcelona, anava sovint al Bar Glaciar (a la Plaça Real) ja que en aquella època era un bar freqüentat per molts personatges de la vida artística i intel·lectual del moment. Un dia, per casualitat, s'hi va trobar l'Isidre Casas, veí de Sant Vicenç, a qui li va comentar que en aquells moments estava filmant unes seqüències al Monestir de Pedralbes amb el FOMENT DEL CINEMA S.A., on hi representaven unes escenes religioses i profanes d'arrels històriques. També li va comentar que havia passat algun temps a l'estranger treballant com a actor en diferent pel·lícules amateurs; treballà en algunes pel·lícules rodades a Barcelona, a la Costa Brava i al Montseny amb la companyia CINE CLUB de Barcelona.
  A la conversa, un altre tema que va sortir és els problemes que havia tingut a causa de la seva condició de "roig". Comentava que havia hagut de conformar-se amb feines de cambrer, de renta plats, de taquiller de cinema, vigilant, pintor... per poder sobreviure.
  En Joan Larroy va morir a Barcelona,a l'edat de 60 anys.

Niubó i Soldevila, Domènec
  (font "Castellet")
 
  Va néixer a Sant Hipòlit de Voltregà l'any 1.870 i va arribar al poble, l'any 1.903. als vint-i-tres anys. Vivia al carrer de l'Estació, número 9 i va treballar a Cal Soler 36 anys.
  El seu anhel però, va estar sempre el teatre. Va participar en nombroses obres escèniques, tant al poble, com a fora, distingint-se notablement.
  En una entrevista al periòdic EL CASTELLET, en Domènec explica que li va tocar anar a la Guerra de Cuba, com a molts altres xicots del seu temps que no tenien prou diners per a deslliurar-se'n. Si podies pagar la quantitat de 1.500 (tota una fortuna, llavors) quedaves exempt dels perills de les bales i de la malària. Comenta també que, tot sovint, els veïns ajuntaven tot el capital que podien per tal de poder deslliurar algun jove de la guerra, però no sempre era possible.
  El dia 22 de novembre del 1.895, salpà del port de Santander, dalt del vaixell Montevideo, amb el Batalló de Cantàbria, 39 guarnició a Pamplona. El viatge van ser 16 dies llarg i penosos, rebolcats pel terra talment com a farcells.
  La rebuda a l'Havana pel general Martínez Campos, el primer dia, fou agradable i singular. Però a primera hora del matí següent va començar l'infern per a tots aquells joves destinats a lluitar en un país i contra una gent que els eren totalment aliens.
(es pot trobar la descripció a l'entrevista que apareix al CASTELLET, número 7, corresponent al gener de 1.948)
  Allí hi va estar 3 llargs anys, fins que la nit de Nadal de 1.998 van embarcar a l'Havana en direcció Barcelona, arribant el dia 11 de gener de l'any següent.

  La seva afició al teatre es remuntava als seus anys d'estudiant a l'escola dels Germans de Sant Hipòlit de Voltregà, on ja feia d'apuntador.
  Ara bé, quan més va actuar va ser després del seu retorn de Cuba.
  Comenta que l'obra en què va gaudir més interpretant-la fou "Les joies de la Roser" on hi feia de Mateu. I la que va representar més vegades fou "El cura de la Aldea".
  Explica una anècdota divertida d'una de les representacions d'aquesta obra. Ell feia de mossèn i es veu que, en un moment determinat de l'obra, tots els nanos se li havien d'apropar corrent. Un d'ells va caure i es va fer mal. Per tal de consolar-lo, en Domènec li va donar una de les peres que duia. Després s'havien de seure a terra i el mossèn repartia una pera a cada infant. En la repartició, li'n va tornar a donar una al nano que havia caigut. Com a resposta, tots els companys van començar a queixar-se "Minguet!!! que a quest ja li heu donat una!!!  Tot el públic va començar a riure, de la sortida dels nanos i de que, tot i ser l'obra en castellà, es van expressar en català.

  En demanar-li per companys de teatre amb qui va treballar, va respondre el següent: "J. Bartomeus, J. Daura, R. Basomba, R.Llovet, A. Vinzo, M.  Forés, P. Bartomeus, N. Rodergas, M. Garcia, J. Carol, J. Grau etc, etc  mereixent meció especial Enric Mirabent i Josep Badia.

Rodegàs i Capmany, Neus
 (font Miquel Vila)
  Va néixer l'any 1.897Quan només tenia uns pocs mesos va venir, amb els seus pares i les seves dues  germanes,des d'Olot, a viure al poble ja que al pare li va sortir una feina de parador a la fàbrica Balet.
  En arribar al poble van anar a viure al carrer Sant Joan, número 14.
  La feina del pare va ser el motiu que al poble, tant a la mare com a les filles se les conegués amb el sobrenom de les paradores. 
  Explica la Neus en una entrevista que li va fer El Breny, que la seva afició al teatre li va venir a causa del caràcter dels pares. Es veu que eren una parella alegra i afable que sempre tenien una cançó als llavis.
  De petita va anar a l'escola de les Dominiques i formava part del cor de l'església parroquial. Com que tenia una veu molt bonica, la gent la va començar a engrescar per tal que formés part del quadre d'aficionats al teatre que tenia l'Ateneu.
  La primera representació que li van donar fou un paper masculí: El Manxaire (de l'obra El Ferrer del Tall). A causa del gran èxit que va tenir, a partir d'aquell dia li van demanar d'actuar en totes les funcions i, a més, en els millors papers.
  Des de l'any 1.912 fins l'any 1.918 va participar en els Ball de Gitanes del poble.
  Va fer proves per a cantar al teatre Victòria de Barcelona. Li van fer cantar "El saltiró de la cadira", molt de moda en aquella època. Allí van quedar tan complaguts amb la seva veu que de seguida li van oferir un contracte, però la Neus creia que allò no era per a ella. Estava acostumada a la vida al poble, amb la família i, ella mateixa explicava, no tenia massa aspiracions, així que va declinar l'oferiment.
  Així que va acabar fent de teixidora a Can Balet , com les seves germanes.
  L'any 1.926, amb d'altres aficionats del poble, va representar la sarsuela "El Barquillero" amb la finalitat de recollir diners per poder comprar material per a la nova Escola Pública del poble (Las Escuelas Nacionales Graduadas).
  A la imatge inferior, el quadre d'actors que van actuar en aquesta representació. A la dreta, després dels tres senyors, hi ha la Neus.


Arxiu Miquel Vila.

  La seva germana, Rosa, es va casar amb el músic Domènec Roca.
  Va actuar, a Sant Vicenç en sarsueles com "Gigantes y Cabezudos", "La Verbena de la Paloma" o "El Barquillero". En elles interpretava els papers de la primera tiple. Els papers de la segona tiple estaven reservats a l'Antonieta Bosch.
  També va actuar fent teatre en obres com "Les joies de la Roser", "La Reina del Mercat", "Els milions de l'oncle", "L'Hereu Escampa", "El Ferrer de Tall", "Terra Baixa" i moltes altres.
  Josep Serres i Bargalló, paleta aficionat al cant i a la música en general, va venir a actuar diverses vegades a l'Ateneu de Sant Vicenç com a tenor i com a músic. Així va ser com es van conèixer i l'any 1.927 es van casar a Sabadell.
  Va marxar a viure al Masnou i va tenir un fill. 
  L'any 1.982, ja vídua, va decidir tornar al poble a viure sola perquè, com deia ella, estimava molt la seva independència i el que va ser el seu poble.
  L'entrevista que li va fer El Breny és de l'any 1.988, quan la Neus tenia 91 anys al seu domicili particular del carrer Mestre Aubert, número 5.
  
Torras, Marina
 (font Miquel Vila)
  Marina Torres, coneguda actriu, va néixer al nostre poble.
  La mare barcelonina i el pare de Castellgalí es van instal·lar al poble on ell treballava al tèxtil.
  La parella va tenir 3 nenes, la més gra, la Marina.
  Entrevistada per en Quirí Morera l'any 1.955 en un article que es publicava al periòdic  CASTELLET (num. 124-125) l'actriu explicava els bons records que tenia del nostre poble i de la seva estada a l'Escola Pública.
  Al cap de 8 o 10 anys d'haver arribat, el pare va morir i la mare se'n va tornar cap a Barcelona, amb la seva família.
  En arribar a Barcelona, va entrar a estudiar a una escola de monges i va començar a desenvolupar les seves dots artístiques.
  De petita va començar com a model del pintor simbolista barceloní Joan Brull. Després va treballar amb d'altres pintors, però amb qui posà més temps fou amb en Ricard Urgell.
  Com a actriu va iniciar-se, amb la seva germana Francesca, en la companyia "Casa Verdaguer", representant obres d'escriptors com ara Àngel Guimerà.
  Explicava Marina Torres que, tot i agradar-li molt la seva feina, la vida d'una actriu era molt dura a causa dels assajos, les esbroncades dels directors, les jornades sense horaris,els menjars i hotels de tota mena, sempre amb la bossa a punt i viatjant tant per l'Estat, com per l'estranger. Diu que sempre havia d'anar amb un carregament de somnífers i de tranquil·litzants i que enyorava la pau de casa seva.
  Com que no tenia massa temps, venia molt de tant en tant per a visitar els parents de Sant Vicenç. Fins i tot recorda que en la filmació de la pel·lícula "La Marieta de l'ull viu", que es rodava a Montserrat, la van fer pujar al cotxe just acabat el rodatge, sense donar-li temps  per a visitar el poble.
  Al 1.923, per motius laborals, va fer algunes estades a Madrid i a l'any següent, al 1.924 quan va morir en Ricard Urgell, va decidir fixar la seva residència en aquesta ciutat.
  A Madrid va treballar per la casa PALLADIUM FOX dedicant-se de ple al cinema amb gran èxit en pel·lícules com "La hija del corregidor", "Gigantes y cabezudos", "La sobrina del cura", "Don Quijote de la Mancha", "Luís Candelas", "Agustina de Aragón", "El martirio de vivir" i moltes altres.
  En aquell temps, aquesta feina estava molt mal pagada. Les pel·lícules que es feien a l'Estat espanyol havien de competir amb les que contínuament arribaven dels Estats Units. Les grans actrius d'aquí, durant els anys vint cobraven unes 4.000 pessetes per pel·lícula.
  Com a anècdota, explicava l'actriu, que en una filmació on havia de caure defallida, ho feu tan bé que l'operador va parar de filmar per anar a socorre-la.
  En arribar el cinema sonor, alguns directors la van rebutjar pel seu marcat accent català. La Marina, per a desmentir aquelles afirmacions es va dedicar a fer doblatges.
  Al 1.934 es va casar, suspenent momentàniament la seva carrera, però a petició de la "Palladium" va acceptar  alguns papers en curt-metratges com "Bambú", "Lola se va a los puertos", "Goyesca", "Locura de amor", "Currito de la cruz", "Servicio del amor"...
  També va treballar algunes setmanes en el "Fono Artístico", però ho deixà perquè eren moltes hores.

  Va aparèixer en diferents revistes cinematogràfiques i aquí, al poble, es van poder veure algunes de les seves pel·lícules als cinemes Rambla, Ateneu i l'empresa Piñot.
  Acaba l'article en Quirí Morera, comentant que li havien arribat notícies que la Marina Torres va aparèixer morta a la piscina de la seva bona amiga Imperio Argentina (sembla que va ser tot un misteri). 



Torrents i Camps, Francesc
  (Fundador del cinema Olímpia)
(font Miquel Vila)
 Va néixer a Manresa, l'any 1.904. La família (els pares, ell i la seva germana) es va traslladar a viure al poble perquè el pare va entrar a treballar a la fàbrica de Can Gomis.
  En Francesc va entrar, com a escrivent, a la fàbrica Balet on, amb el temps, va arribar a oficial primer.
   Era un santvicentí conegut al poble. Als anys trenta, va sortir escollit com a regidor de l'Ajuntament.
  Molt aficionat al teatre i al cinema, des de ben jove, proveït d'una càmera cinematogràfica portàtil, va filmar un nombre respectable de pel·lícules. Algunes filmacions, amb argument, com per exemple, "Lladres a Cal Balet".
  Projectava les pel·lícules als seus amics i en alguns centres i societats, tant de Sant Vicenç com de fora.
  Al poble havia fet d'apuntador en diverses representacions teatrals. En alguns programes de teatre i de sarsuela dels anys vint i trenta, que encara es conserven a la biblioteca, apareix el seu nom com a apuntador  (la Marcha de Cádiz, Los chicos de la escuela, La Dogaresa, Cançó d'amor i de guerra, Gigantes y cabezudos...)

Grup de teatre amb qui treballava en Francesc Torrents.
Arxiu Miquel Vila.

  En Francesc també va destacar en el món de la fotografia, havent guanyat algun que altre premi (p.e. 1954, concurs fotogràfic artístic de Sant Vicenç, amb la fotografia "Natura").
  En fundar-se el Centre Excursionista de Sant Vicenç e Castellet, l'any 1.954, en Francesc Torrents formava part de la Junta fundadora, ocupant la Secció Fotogràfica del Centre, on es van arxivar un bon nombre de fotografies de diverses excursions.
  Tot i que no va ser un gran aficionat al futbol, també va formar part de la Junta que va fundar el Centre d'Esports Sant Vicenç amb el seu club de futbol.
  L'any 1.932, a l'edifici propietat de la senyora Rosa Casas (carrer Gran, número 42) en Francesc Torrent va fundar el Cinema Olímpia.
  Es va crear llavors una mena de competència entre els dos cinemes, el Rambla i l'Olímpia, procurant cadascú presentar les millors estrenes de la temporada.
  La gent acostumava a anar a la sessió de la tarda a un cinema i a la sessió de nit a l'altre.  Aquest costum també es va seguir quan es projectaven pel·lícules al Bloc Liberal, a l'Ateneu i al Nuevo.
  Havent mor la seva filla, amb només dotze anys i més tard la dona, en Francesc Torrents va vendre el pis que tenia al poble i va anar a passar la seva jubilació a Barcelona.

VIDAL I NOGUERES , Joan (Sobrenom: Oscar Vidal)

   Tal com ens explica en Quim Casajuana, En Joan va néixer el 19 de maig del 1.947 a Barcelona, al cap de pocs mesos es va traslladar, amb els seus pares, a Sant Vicenç de Castellet.
  El pares tenien la Central Telefònica que hi havia a la plaça Clavé.






  1.965 estudia Dibuix i Disseny a l'Escola Massana, de Barcelona.
  1.966 entra a l'Institut d'Art Dramàtic, de Barcelona.
  1.967 aconsegueix el Premio de Interpretación de Teatro Experimental, amb l'obra Ceremonia por un negro asesinado, dirigida per Fernando Arrabal.
  1.968 debuta, com actor professional, en l'obra Marat Sade, sota la direcció d'Adolfo Marsillach.
  1.973 Crea la companyia professional de teatre infantil María Galleta , subvencionat pel llavors Ministerio de Información y Turismo. Fa diverses actuacions al Teatro Español y Monumental de Madrid. Escriu els guions de les obres i n'és el director.
  De l'any 1.977 al 1.980 és contractat per TVE-1. Escriu, dirigeix i presenta l'espai María Galleta , inclòs en el programa El Recreo.
  1.980 Segueix a TVE-1, però ara com a assessor creatiu del programa Barrio Sésamo.
  Entre 1.980 i 1.983 és el responsable creatiu dels certamens de Juvenalia.  
  1.984 El fan director de les activitats lúdiques i creatives de Juvenalia, treballant per a l'Ajuntament de Madrid i per a diferents Ministeris. Càrrec que ocuparà fins al 1.991.
  1.990 Entra amb un nou espai de manualitats (com a guionista i presentador) dins el programa de TVE-1 No te lo pierdas, emès els dissabtes.
  1.991 Li encarreguen dissenyar i organitzar activitats lúdiques i creatives per al projecte La travesía de las naves, dins les activitats del V Centenario.
  1.998 crea TeleAraña, un guiñol diferente, que faria 117 representacions escolars.
  1.999 Aquest espectacle serà seleccionat per a participar al V Festival Internacional de Benicàssim.
  2.000 Dissenya jocs de participació per a l'Asociación Española de Televisiones Locales.
  De l'any 2.001 al 2.005 treballa com a professor de teatre al Col·legi Montealto.
  Dirigeix tallers de teatre i és coordinador de la Muestra Artística y Cultural de l'Ajuntament de Tres Cantos.

Enllaços relacionats:
http://www.assitej.net/author/oscar-vidal-nogueras/
http://fabooshow.com/staff.html
https://es.linkedin.com/in/oscar-vidal-4b725052
http://elpais.com/diario/1993/12/11/madrid/755612696_850215.html
http://teatro.es/catalogo-integrado/el-cocodrilo-pascual-601841-4
http://www.diphuelva.es/portalweb/hemeroteca/odiel/1976/MAY/13/0015.pdf

Com a anècdota copio un dels enllaços d'Oscar Vidal.



Posted by gromland in Blogroll

250px-kermit_2nd_edition2
Señoras y Señores: al habla el Portavoz del Consejo Supremo de Sabios Dhlafrraw. Me temo que estamos teniendo unos ligeros problemas técnicos por parte de nuestro equipo de informáticos para modificar la apariencia actual de esta bitácora: el Tte. Grom el Único, experto en la lucha de guerrillas y en la preparación del bacalo al pil-pil, ha colocado una intrincada trampa en el tablero de administración de “Gromland” de tal manera que cuando alguien intenta acceder a la configuración de la bitácora, se pone perdido de patatas a lo pobre. Obviamente, con los dedos pringados de grasa, nuestros expertos se las ven y se las desean para poder seguir trabajando (incluso hemos perdido a uno de los miembros del equipo por una repentina subida de colesterol; ahora piensa que es Mari Cruz Soriano y no hace más que tocarnos el “Para Elisa” beethoveniano en el teclado del portátil). Sin embargo, como decía Krex el Ubicuo, el mayor pensador de todo Gamma-3, “la constancia del que se sabe vencedor es tan fuerte como su conocimiento de la victoria, partido por masa y aceleración al cuadrado”.
Entrando en materia, desearíamos en el post satisfacer la inquietud de múltiples lectores que han entrado en este blog buscando información sobre determinado personaje y su trabajo, el cual fue objeto de ninguneo por parte del Tte. Grom el Único durante su mandato al frente de esta bitácora. Nos referimos a uno de nuestros agentes infiltrados más importantes, una de las personas que ha mantenido economicamente nuestra campaña de conquista (y que una vez nos compró un juego de toallas en Portugal precioso, que sin embargo tuvimos que devolver por un absurdo incidente con unos recibos, una tarjeta de crédito de chocolate y una cebra muerta que no viene al caso comentar). Vean este clásico fragmento de la televisión mundial:
Allá por los años 60, un joven catalán al que nos referiremos, a fin de conservar su anonimato, como O.V.N. (iniciales de Oscar Vidal Noguera; algunas personas incluso añaden un tercer apellido, “Isánchez-padilla”, lo que permitiría entender mejor la cara de marciano que luce), se acercó con ánimo y decisión a la Escuela de Artes Suntuarias Massana de Barcelona, al objeto de cursar Estudios de Dibujo y Diseño Publicitario; por desgracia, la Escuela aceptó de buen grado su solicitud. Nada influyó en su persistente capacidad de superación: ni el difícil ambiente de la Barcelona franquista, ni el que tuviera que coger hasta tres tranvías para llegar a la Escuela; ni siquiera el que pensara que “Suntuarias” significara “hechas de sunto” (material parecido al sebo que tienen los animales dentro de una caja de Old Spice). Su voluntad era inquebrantable; su empeño, inamovible; sus gafas, de plástico. Un año más tarde ingresa en el Instituto de Arte Dramático de Barcelona con pronóstico reservado. Los profesores no pueden hacer nada por él, y dos años más tarde actúa como figurante en compañía de Adolfo Marsillach… perdón, en la Compañía de Alfredo Marsillach. Los periódicos, ante su fugaz e intensa actuación, se deshacen en elogios, por lo que resulta imposible leerlos.
Aterriza en Madrid en 1973, debido a una indisposición del piloto del avión en el que viajaba; nuestro joven héroe ocupa su puesto y el de una azafata que se había encontrado indispuesta, ante lo que el pasaje del vuelo, maravillado por la capacidad de respuesta del muchacho, aplaude a rabiar y pide un bis. O.V.N., siempre con ganas de agradar a su público, parte en dirección a Soria y aterriza en medio del Paseo de la Castellana, entre el júbilo del pueblo madrileño y los alaridos de una vendedora de Lotería que queda atrapada bajo el tren de aterrizaje. Al salir del avión, Óscar – llamémoslo así, qué demonios! – pronuncia una de sus más celebres frases: “Amenizo mientras aterrizo”. Un viandante le tira una piedra y se le mete en el riñón.
En 1973, Óscar Vidal – ya que estamos… – funda la compañía teatral “María Galleta”, que también será taller de creación infantil. Lamentablemente, la pacata mentalidad de la época ve con malos ojos que alguien se dedique a crear niños en un laboratorio, por lo que Óscar tira a la basura todo su trabajo (incluyendo dos niñas a medio hacer) y reserva los 600 metros cuadrados del local a organizar cursos para que los niños fabriquen sus propias marionetas, desarrollen su ingenio e imaginación y permitan a los padres descansar tocándole los testículos a otro.
A su vez, “María Galleta” tiene una prolija, plúmbea y partoculícea trayectoría teatral: obras como “El cocodrilo Pascual”, “El mono perdido”, “Si yo fuera mayor”, “Los monigotes”… se cuentan entre los grandes exitos de la compañía, aunque realmente no lo fueran (es más, la Asociación Nacional-Católica “Hijos de Dios / Siervos de Cristo… Equis” llegó a protagonizar una agria polémica al manifestarse en contra del estreno de “El mono perdido”: aducían que era imposible que un mono, no sólo pudiera hablar, sino además perderse. Afortunadamente, la sangre no llegó al río y fue recogida en cubos de plástico).
Sin embargo, los deseos del ya cada vez más maduro y, por que no decirlo, calvo perdido Óscar por apostar por el teatro infantil se golpeaban una y otra vez contra un muro en apariencia infranqueable: el vil metal, el dinero, la panoja… En varios momentos tuvo que pagar a miembros de la Compañía teatral con parte de los decorados; y en una ocasión, y a fin de mitigar el terrible hambre que le asolaba – a él sólo -, emulando a su idolatrado Chaplin en “La Quimera del Oro”, se comió los zapatos… de uno de los técnicos de sonido… mientras éste los llevaba puestos.
Óscar Vidal veía como su sueño por evitar que los niños se convirtieran en “una especie de caballo atado a una noria con parches en los ojos” se desvanecía lentamente. Sus acreedores llegaron a amenazarle con cobrarse en órganos vitales. Óscar sufría porque le quitaran el hígado (que era un recuerdo de familia que se trajo de la Ciudad Condal). Afortunadamente para él, ahí estaba ese invento conocido como televisión para sacarle las castañas del fuego. Obviamente, lo anterior es una expresión hecha, porque las televisiones no pueden realizar más actos que el de emitir imágenes cuando se le aprieta un botón, pero bueno, vds. me entienden…
En 1977, escribe, dirige, presenta y friega el plató de un espacio dedicado a las manualidades dentro del programa “El Recreo”. En un alarde de ingenio e imaginación el espacio creado por este cada vez más alópecico soñador se llamaría… “Los María Galleta”. Los directivos del Ente (léase Radio Televisión Española) quedan altamente satisfechos tras una opípara comida a costa de los ciudadanos contribuyentes. Preguntado por uno de los reporteros de “Alma, teatro y judías con chorizo” sobre Óscar Vidal, los directivos de RTVE afirman desconocer quién es Vidal o “Los María Galleta”; uno icluso llega a decir que no sabe qué es una televisión.
Siete años más tarde y cuatro menos (o sea, en 1980), Vidal Noguera pasa a formar parte del programa infantil por excelencia, en calidad – es un decir – de asesor creativo: “Barrio Sésamo”. Se comenta por los pasillos de Prado del Rey – lugar donde se filmaba el programa cada vez que el Rey se iba de… – que suya es la idea de que la Gallina Caponata fuera una gallina y no un madril que fallecía en cada capítulo. También se le atribuye tanto el que el caracol Pérezgil sea una marioneta y no un animatronic, como el asesinato de Kennedy (si bien esta acusación no llega a ninguna parte, y le devuelven las gafas).
Viajando en su entrañable Renault 4 destartalado, todo parece ir sobre ruedas: el Ayuntamiento le encarga las actividades lúdicas y creativas de “Juvenalia” (algo así como “Woodstock”, pero con chicles en vez de heroína), vuelve a trabajar en TVE dentro del programa “No te lo pierdas” (programa que, aun con ese título, acaba desapareciendo), colabora con la organización del V Centenario – concretamente, el del descubrimiento de América -, se toma un bitter-kas del tiempo,…
Sin embargo, sufre un duro revés jugando al tenis: en un saque, sus problemas con las glándulas sudoríparas hacen que se le escape la raqueta, golpeando sin querer al hijo mayor de Felipe González (por aquel entonces, Presidente de la Nación Española y mes de Abril en el calendario Pirelli). El muchacho pierde el conocimiento y se ve obligado a repetir curso. Pese a las cariñosas y afectuosas palabras de Carmen Romero (First Lady del país) de que se había tratado de un mero accidente sin importancia, el chaval lo demanda por una cantidad de 2.000.000.000.000 de pesetas en concepto de daños y perjuicios. Vidal, tembloroso y sudorífero, comenta que no dispone de tanto efectivo, a lo que el Presidente de la Nación responde que le da “igal”.
Derrotado por las circunstancias, sintiéndose traicionado por los niños a los que había dedicado toda su vida, a los que consideraba el germen de la sociedad futura, el más preciado tesoro, deambula por las calles, apesadumbrado y quejoroso, viendo como los demás apartan la vista (el hecho de que fuera vestido de tenista tampoco ayuda). Y fue en ese mismo instante cuando el Consejo Supremo de Sabios Dhlafrraw decidió entrar en acción.

  



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada